︎FIL 09: Manuel Monleón-Un crit popular.
Novembre de 2025.

Ara que tornem a tenir la creu a sobre —mai millor dit— i que allò diví torna a estar al centre del discurs, recuperem tot el valor d’aquesta impressionant portada de Manuel Monleón per a la revista Estudios, publicada l'any 1933.

Estudios fou una publicació valenciana, de caràcter anarquista i vinculada a la Federació Anarquista Ibèrica. Hereva de projectes editorials impresos com Generación Consciente, la seva publicació es va desenvolupar entre els anys 1928 i 1937, convertint-se en un agent cultural imprescindible per al sindicalisme durant el context de la Guerra Civil Espanyola.

De família camperola i fill de classe treballadora, Manuel Monleón és reconegut com un dels grans grafistes polítics del segle XX. Interessat per la filosofia naturalista, gran defensor de l'esperantisme i del vegetarianisme, anà apropant-se als corrents anarquistes des de diferents fronts. D'un estil pictòric marcat pel mestratge tècnic en l'ús de l'aerògraf i l'aplicació pictòrica de les influències russes, l'obra de Monleón adquireix, en els anys de conflicte, una dimensió molt agressiva que és clau en la propaganda i la comunicació de la resistència antifeixista. La seva obra, plena de compromís polític amb els anhels de la causa popular, va resultar d’una importància històrica remarcable i una escletxa oberta per a l’experimentació de nous llenguatges per al cartellisme.

Des de l'inici de la guerra, va ser membre col·laborador de la Alianza de Intelectuales Antifascistas para la Defensa de la Cultura a partir de l’adhesió de la Unió d'Escriptors i Artistes Proletaris de València. En aquella època avalotada, es va relacionar de forma estreta amb grafistes com Josep Renau o Manuela Ballester —amb qui també va compartir projectes editorials i artístics— o la històrica membre del PSUC Clara Pueyo. Al llarg de la Guerra Civil Espanyola va col·laborar amb partits i sindicats com la UGT o el PCE, i més enllà de la revista en qüestió, també va participar en altres publicacions del bàndol republicà, com Umbral o Verdad de les quals va ser il·lustrador i maquetador.

L'any 1939 va ser capturat per les tropes feixistes i condemnat a mort. Posteriorment, li va ser commutada la pena capital i va passar tres anys entre presons i camps de treballs forçats. El 1943 li va ser aplicada la llei de redempció de penes pel treball i va quedar en llibertat. Conjuntament amb la seva família, es va exiliar a Colòmbia, on va continuar la seva carrera professional entre la publicitat, el fotomuntatge i algunes obres pictòriques, ja de caràcter més introspectiu. No va tornar a la península fins a l'any 1962, on va morir l'any 1976.

La vida de Manuel Monleón va ser una demostració de com mantenir el principi ideològic fins a les últimes conseqüències. Com a altaveu, Monleón no va dubtar a assumir la responsabilitat del comunicador. El progrés intel·lectual, científic i humanista va ser el motor de la seva obra, juntament amb uns valors que lluitaven per a l'emancipació i dignitat de les classes populars. Un compromís que, davant de tant soroll, contrasta amb el "miracle" de l'èxit individualista i del paperot de les deïtats que avui en dia ens dicta el mercat.

︎FIL 08: Rajie Cook-Disseny gràfic d’arrels Palestines.
Juny de 2025.

Segurament tots aquests pictogrames ens resulten familiars, oi? Poques vegades, però, se'n reconeix la seva autoria. La versió menys moderna d'aquests símbols, atribuïda a la dècada de 1970-1980, va ser idealitzada per Rajie Cook, un dissenyador gràfic americà d'origen Palestí.

L'any 1974, Rajie Cook i associats, van rebre l'encàrrec del Departament de Transport dels Estats Units (DOT) per crear un conjunt d'imatges universals, fàcils d'entendre, que no requereixin cap mena de tipografia, destinats a millorar la seguretat i el control de l'espai públic americà. El resultat són aquesta sèrie de 34 pictogrames que han anat calant en l'imaginari públic internacional, també gràcies als seus redissenys, a la incorporació de nous símbols, i sobretot, amb l'aprovació que en va fer l'Organització Internacional de la Normalització ISO7001 en les dècades posteriors.

D'altra banda, Rajie Cook, tot i néixer i créixer als Estats Units en un context catòlic i conservador, sempre va demostrar una gran preocupació per les atrocitats que l'estat d'Israel comet al territori Palestí. N'és un exemple la sèrie d'obres escultòriques que l'autor va crear en els seus últims anys de vida, defensant els drets del seu poble ancestral i reivindicant: "Després de la meva primera visita a Gaza, he trobat que la meva missió era crear consciència pública sobre la seva tragèdia (...) la societat palestina viu sota una de les ocupacions militars més llargues de la història moderna".

A mi em sembla rellevant que tots aquests símbols, tan familiars per a nosaltres i tan visibles en el nostre dia a dia, siguin ideats per un dissenyador gràfic d'arrels Palestines. És una bona metàfora de la invisibilització del conflicte i del genocidi per part de la societat occidental. Tanmateix, també és remarcable tota la ignorància que demostrem cap al grafisme que s'ha treballat a (i per a) l'Orient Mitjà, però aquest és un altre tema.

Davant d'aquest genocidi retransmès en directe, no deixem de parlar de Palestina. No perdem l'oportunitat de posicionar-nos. Condemnem i demanem responsabilitats a les forces d’ocupació.

︎FIL 07: -Henryk Tomaszewski-Primer de maig.
Maig de 2025.

Avui, que és el dia internacional de la classe treballadora, recordem aquesta litografia de traca i mocador de l'autor polonès Henryk Tomaszewski (1945).

Parlar de Tomaszewski és parlar, sense por d'equivocar-nos, d'un dels grans mestres del cartellisme europeu del segle XX. Nascut a Varsòvia l'any 1914, supervivent de les dues guerres mundials i de la invasió nazi, fou capdavanter del que es va anomenar posteriorment "Escola Polonesa". El cartell ens crida: "Visca el dia de l'1 de maig. Camp democràtic per a la victòria final sobre el hitlerisme".

L'autor, ubicat sempre al marge de l'oficialitat del partit comunista, va revolucionar el llenguatge del cartell a través del seu estil basat en la síntesi gràfica, el signe pictòric i l'experimentació amb diferents llenguatges de representació, tot esquivant la censura i les directrius propagandistes estalinistes. Més enllà d'això, sempre podem observar en els seus treballs una clara voluntat política.

Com tota l'escola polonesa de cartellisme, són molt reconeguts els seus "plakats" per al món de l'espectacle, del circ, del cinema. Cartells propis d'una època on el grafisme va obrir finestres a nous imaginaris i a noves maneres de comunicar-se. Tomaszewski va dedicar part de la seva vida a aquesta finalitat, en un tàndem entre les arts gràfiques i la pedagogia, fins que va morir l'any 2005 a causa d'una malaltia degenerativa.

Aquest és el primer cop d'aquest any que trobo el temps per estirar el fil. Ho tinc pelut! En tot cas, no perdem mai l'oportunitat de reivindicar el grafisme i la classe treballadora.

Ens veiem pels carrers, on viuen els cartells!

︎FIL 06: Martí Bas-Disseny gràfic antifeixista.
Desembre de 2024.

Ara que venen festes, recuperem aquesta fina portada de Martí Bas i Blasi pel satíric "El Sr.Daixonses/la Sra.Dallonses", una petita publicació setmanal, en clau d'humor, amb l'objectiu d'aixecar la camisa a la repressió constant de la dictadura de Primo de Rivera. La revista, que fou pionera a dividir la publicació en dues parts (una dedicada al sector masculí i l'altre al femení) va tenir pocs mesos de vida i tan sols es van publicar nou números.

D'un estil versàtil i publicitari, el dibuixant també fou extremadament reconegut per les seves aportacions al cartellisme de la guerra civil dins el bàndol republicà. Pròxim al Sindicato de Dibujantes Porfesionales i a l'entorn del PSUC, Martí Bas va realitzar un munt d'obres, essent reconegut com un dels grafistes antifeixistes més punyents dels inicis de la guerra. De la mateixa manera, va participar activament al front de batalla, exiliant-se a França un cop finalitzada la guerra.

Superant el seu pas pels camps i establert a París, va continuar treballant fins a l'any de la seva mort, el 1966. Per la memòria col·lectiva n'han quedat un munt d'imatges icòniques d'un grafista excepcional.

A la imatge principal, portada del "Sr.Daixonses", número 1. 2 de gener de 1926. L'acudit, diu: "-Només aquestes joguines porten? Mirin que no en tindran per res. Trobaran la ciutat plena de sabates".
A la resta d'imatges, cartellisme/estampes de Martí Bas de la Guerra Civil Espanyola (1936-1937).

Aquest és l'últim fil de l'any. Gràcies per llegir totes aquestes fites i peripècies del grafisme combatiu i subversiu. L'any vinent més i millor! Bones festes!

︎FIL 05: Esther Boix-Estampa Popular Catalana.
Octubre de 2024.

Gràcies a la lectura del poemari "36 poemes a partir del 36" de Ricard Creus, he pogut tornar a estirar el fil i descobrir la figura d'Esther Boix (1927-2014), qui va ser membre cabdal i fundadora de l'agrupació "Estampa Popular Catalana" que va tenir una activitat referent durant els anys 1965-1967 del segle passat i que va escriure un breu però important episodi de la història de la gràfica reivindicativa a casa nostra.

Aquest col·lectiu fou una branca de la xarxa "Estampa Popular" que va tenir diferents epicentres d'acció a tota la península Ibèrica (Madrid, València, Vizcaya...). El moviment es caracteritzava per l'ús del gravat modest, reflexiu, d'un fort caràcter polític-denúncia en l'última època del franquisme institucional. Hi podem trobar treballs de pensament crític, en múltiples tècniques artesanals (sobretot linòleum) de cost baix però d'esperit ferm. Cal entendre que en el context historicosocial de l'època, les publicacions d'aquest caire encara eren un risc rellevant i, per tant, la producció tant el missatge simbòlic en certs casos eren molt subtils.

Les seves obres foren precursores del que esdevindria una gràfica més directa i crua, que sobretot veuríem també a partir dels fets del Maig del 68. És molt interessant, però, analitzar l'obra, el llegat i el compromís polític d'empatia a les classes populars i oprimides per part d'una sèrie d'artistes que més endavant, com la nit i el dia, agafarien camins molt diferents. En el cas d'Esther Boix, d'una forma més personal i pictòrica, sempre treballarà fins als seus últims dies entorn de les problemàtiques socials, sobretot en defensa del feminisme.

A les imatges:
1/2: Esther Boix-"Dona que frega i els fills tancats" (1965).
3: Cartell de l'exposició "Estampa Popular Catalana" al Centre del comer-club universitari de Tortosa (1965).
4: Fotografia d'Esther Boix.
5: Francesc Artigau Segui-"El collar (Burgesia)" (1966).
6: Albert Ràfols-Casamada-"Monument al diàleg" (1966).
7: Rams-"Sense Títol" (1966).

︎FIL 04: GRAPUS-Un bureau de graphisme d’extrême gauche.
Juliol de 2024.

Atès al panorama que hem vist aquests dies a França, i considerant que de moment han esquivat la gran femerada, estirem el fil un cop més amb aquest esplèndid cartell del col·lectiu "GRAPUS" per a la històrica publicació "Avant-Garde", vinculada a la joventut comunista francesa durant el transcurs del segle XX. (I sí, tot i "l'homenatge" en la capçalera, no confondre amb el projecte editorial nord-americà de Herb Lubalin).

Aquest rotatiu francès fou fundat a la dècada del 1920 i fins a l'inici de la Segona Guerra Mundial, tenia publicats més de 800 números. Posteriorment, finalitzada la guerra, va esdevenir una publicació més anecdòtica vinculada al medi del Partit Comunista Francès i derivats. El projecte va tenir un paper molt destacat durant el conflicte bèl·lic i entorn a la resistència francesa, així com per a la conscienciació política de les classes populars.

GRAPUS fou un col·lectiu fundat pels grafistes Pierre Bernard, François Miehe i Gérard Paris-Clavel. Hereus directes de les lluites del Maig del 68 i protagonistes de l'acció gràfica de l'Atelier Populaire, van agrupar-se professionalment per defensar el disseny gràfic com a eina de funció cultural d'utilitat pública.

Ajuntats doncs sota la premissa de vetllar per una pràctica professional ètica i política, van desenvolupar un treball extraordinari a partir de la investigació gràfica i el compromís social-cultural cap a l'esquerra francesa. A la seva retrospectiva podem trobar projectes vinculats al Partit Comunista francès, al món sindical, o bé a la lluita antiracista. GRAPUS va arribar a associar desenes de persones, treballant en una perspectiva d'autoria conjunta i de forma col·lectiva.

Preocupats per la innovació i l'experimentació en la seva expressió plàstica, amb els anys van anar aproximant-se cap a la institució en múltiples projectes corporatius i exposicions per a museus internacionals. Van rebre el premi Nacional de les Arts Gràfiques franceses abans de dissoldre's a inicis dels anys noranta.

︎FIL 03: Chicago Women’s Graphic Collective-Gràfica participativa.
Març de 2024.

Ara que han passat uns dies, i en el context del 8 de març, recordem aquest estupend cartell d'influències cubanes, propi del col·lectiu Chicago Women's Graphic Collective. En aquest cas concret, l'obra commemora el mateix dia l'any 1975.

Aquesta agrupació feminista, fundada a l'inici de la dècada dels 70 i dissolta l'any 1983, fou una comunitat política i artística, de caràcter cooperatiu, estretament lligada al grup socialista "Women's Liberation Union de Chicago". Durant la seva existència hi van passar un munt de treballadores gràfiques, organitzades en tres grups de treball.

Aquestes dones van entendre el grafisme com una eina política imprescindible per al moviment d'alliberació feminista a escala mundial. De caràcter autodidacte, van compartir taller, materials i autoria, per crear centenars de cartells de forma conjunta, sense personalismes. Es van organitzar en comitès i assemblees, fugint del culte a l'individu, en ferma defensa crítica davant el sistema mercantilista i capitalista de l'art.

Moltes de les serigrafies, o bé aquestes impressions d'òfset, es repartien (a vegades de forma molt precària) per tot el país, a preus populars, entenent aquesta resistència gràfica com una eina d'empoderament i coneixement per a la classe obrera.

Ben aviat la popularització de les seves feines va anar creixent i, al final de la seva trajectòria com a col·lectiu, van arribar a distribuir milers de còpies dels seus dissenys per tot el món; incloent-hi també treballs sobre diferents temàtiques de justícia social, sempre des del seu prisma reivindicatiu i inclusiu. Entenent doncs el seu esperit democràtic, van col·laborar amb artistes o imaginaris d'altres llocs, com es pot veure en aquesta reproducció.

A la resta de fotografies, diferents treballs del col·lectiu, imatges d'arxiu de les treballadores, i una remor clara: ens cal mantenir el valor del disseny participatiu.

︎FIL 02: Albe&Lica Steiner-Resistència gràfica Partisana.
Gener de 2024.

Avui en dia, quan a la capital italiana es manifesten impunement centenars de feixistes de recança tenebrosa, recordem aquest dibuix que s'atribueix al mestre Albe Steiner, un dels grans dissenyadors gràfics italians del segle XX.

A l'edat de poc més de deu anys, l'italià va dedicar aquesta caricatura al "Duce" sota el lema: "Abbasso Mussolini, gran capo degli assassini" (-Avall Mussolini, gran líder dels assassins-). El seu oncle, declarat dissident, acabava de ser assassinat pels feixistes de camisa negra.

No cal dir que la carrera de Steiner va estar marcada per un fort compromís antifeixista i de clara perspectiva ètica davant el camp del disseny gràfic. Ell i la seva companya Lica, foren membres de la resistència italiana; d'herència constructivista i de futur utòpic, un cop enfrontats a la barbàrie van participar en els tallers de Gràfica Popular mentre obrien via cap a una concepció del disseny basada en la universalitat i la mínima expressió.

Estic prou segur que ambdós personatges es posarien les mans al cap davant tot allò que passa al seu país, també a casa nostra, i com l'ofici gràfic continua virant cap a un desenvolupament tècnic acrític, que un cop més, marcarà el ritme de producció i de consum més enllà de les nostres necessitats i esperances com a col·lectiu.

︎FIL 01: Käthe Kollwitz-Horror centenari.
Octubre de 2023.

La gravadora alemanya Käthe Kollwitz (1867-1945) va realitzar ara fa uns cent anys, una sèrie de set xilografies sobre els estralls de la guerra. Un treball artístic colpidor, de crítica i compromís social, on habita una remor d'orella que ens recorda la fragilitat humana.

Impulsora d'un sentit pacifista, crític i polític de l'art més cru i visceral, l'autora es reconeix per plasmar l'horror fora del camp de batalla, en les emocions dels pobles, en la psicologia de les víctimes. A la imatge l'obra "Die Mütter"(Les Mares), publicada l'any 1923.

Tant de temps i, després d'un segle de guerres, un segle d'infàmia, arribem a avui i encara dialoguem amb tot allò que ens vol dir. El pànic, el trauma i la pena, esperonat pels de sempre i contra els de sempre. Una peça centenària que encara esbalaeix, entre genocidis i morts.

^{Aquests “Fils” són un projecte personal de blog i divulgació iniciat a la tardor del 2023.}

NIL MORIST

BLOG INFO

NIL MORIST

︎ hola@nilmorist.com

©2026